No has tastat mai el meu amor,
em demanes la Lluna i el Sol,
jo et podría donar l'univers,
però millor que et doni el buit.
No saps que és la meua estimació,
misteri que et perdràs,
esclavitud que no assaboriràs,
angoixes que no patiràs,
gelogies estalviades,
passions guardades al fons de l'ànima.
Tu, nineta, que no saps res de la meua ànima.
Tu, nineta, que vols descobrir el meu misteri.
T’ho mereixes tot menys poesia, que ens condemna,
que ens tanca en el paradís de les paraules ensucrades.
Tan innocent, tan inquieta,... tan bella,
com un carametlet de sucre,
dolceta, dolceta,... perdona'm.
Mirar al ulls, fixament
Acariciar els cabells, llisos
Mossegar el llavi de baix, fort
Una llàgrima que cau, dolça
Pells com la seda, suaus
Sentir un sospir al coll, calent
Batecs de cor, porucs i punyents
Dolç moment, miqueta d’eternitat
Fulls grocs d’un llibre, infinites vegades llegit
Notes d’una melodía, mai escoltada
Xiuxiuetjar, fluixet
El misteri dels No, dels Si, i dels ‘no ho sé’
Vent al rostre, fred
Aigua que corre i recorre, tot el que existeix
Nenúfars grocs i blancs
La flor que deixa caure aquell arbre, tan savi
Pluja, roada, i aroma a banyat
Gelosia, raons, punyals verbals
Dubtes, orgull, necessitat
Rancors, angoixa, delicadesa
Tendre, tendre, tendre
Tendre, tendre, tendre
Tendre, tendre, tendre